La Via Augusta va ser una via romana que comunicava Roma amb les Columnes d'Hèrcules (l'estret de Gibraltar), i transcorria per tota la costa mediterrània d'Hispània, a partir dels Pirineus.
Fou la calçada més llarga i l'eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de 1.500 km.
Al llarg de la seva història va rebre diferents noms, entre ells els de Via Hercúlia (o Via Heràclia), Camí d'Anníbal, etc.
Traçat[]
Aquesta via romana unia la península Itàlica amb la península Ibèrica després de travessar els Alps marítims i tot el sud de França. En arribar als Pirineus, seguia cap al sud per tota la façana mediterrània peninsular fins a Cadis, ara si sota el nom de via Augusta. Va rebre la denominació definitiva per l'emperador August, arran de les reparacions que es van portar a terme sota el seu imperi, entre els anys 8 i 2 aC, que la van convertir en una important via de comunicacions i comerç entre les ciutats i províncies i els ports del Mediterrani.
Connectava amb la Via Domícia al coll de Panissars, per l'interior, i a l'actual pas fronterer entre Cervera i Portbou, per la costa.
Ciutats per on passava[]
Diversos ciutats i poblaments de l'època romana havien sorgit sobre el traçat de la via augusta. A algunes ciutats com ara Bàrcino s'hi arribava mitjançant ramals o vies secundàries.[1]
- Gades (Cadis)
- Rotea (Rota)
- Orippo (Dos Hermanas)
- Carmo (Carmona, Sevilla)
- Corduba (Còrdova)
- Mentesa (Villanueva de la Fuente)
- Saltigi (Chinchilla de Monte-Aragón)
- Libisosa (Lezuza)
- Carthago Nova (Cartagena)
- Saetabis (Xàtiva)
- Valentia (València)
- Saguntum (Sagunt)
- Intibilim
- Dertosa (Tortosa). Superat el Coll de Balaguer i un cop passat l'Ebre (Estrabó), no se sap si a través d'un pont de pedra o d'un pont de barques la via segurament seguia per Roquetes, passava pel barranc de Sant Antoni, vorejava el pla de les Sitges, travessava el barranc de Xies i seguia en direcció sud pel traçat del camí vell de la Galera. Més avant arribava a Sant Joan del Pas i travessava el Riu de la Sénia.
- Tarraco (Tarragona)
- Aquis Vocontis (Caldes de Malavella)
- Gerunda (Girona)
- (...)
Evolució històrica de la via[]
Les primeres referències de la via Heraclea, que és la precedent de la via Augusta, són del s. VI aC i és esmentada pels historiadors Timeu de Tauromenium (que visqué entre el segle IV aC i el segle III aC), Polibi (abans del 124 aC) i Ammià Marcel·lí el s. IV dC, entre d'altres. Es tracta d'una pista d'origen prehistòric que fou arranjada després de la fundació d'Emporion (primera meitat del s. VI aC), un dels llocs per on discorria. També cal dir que cap al s. V aC també enllaçaria am la població ibèrica de Castulo, cosa que ens fa pensar que no tot el seu tram era a ran de costa, sinó que al sud d'Espanya seguiria per les terres de l'interior de l'actual Andalusia fins arribar a Cadis.
La via Heraclea rebia aquest nom mercès a la llegenda que relacionava el mític Heracles o Hèrcules de Tebes amb la nostra península. Un dels treballs d'aquest heroi grec fou la conducció dels braus robats al monstre Gerió, després d'occir-lo. Aquest ésser habitava a l'illa Erítia, més enllà de les columnes precisament anomenades d'Hèrcules (estret de Gibraltar) i aquesta via seria la ruta que hauria seguit el semidéu per creuar la península hispànica [2].
Els Escipions, després d'haver conquerit el territori, situaren a la via Heraclea un sistema de postes, i poc després, durant la primera meitat del s. II aC, fou mesurada i senyalitzada amb mil·liaris (Polibi, Història, III, 39) que indicaven les milles (una milla romana equival a 1.481 m). Aquest arranjament va ser amb l'objectiu de facilitar la circulació de l'exèrcit invasor. És a dir, els exèrcits romans havien utilitzat la via Heraclea (la ibèrica) per arribar cap a Tarragona i a l'Ebre.
Després de la conquesta del Sud de les Gàl·lies per Domici Aenobarb (entre el 121 i el 119 aC) i de la fundació de la primera colònia romana fora d'Itàlia, Narbo Martius (actual Narbona) el 118 aC, l'Heraclea va restar unida a la via Domitia, que travessava el sud de l'actual França.
Segons el testimoni dels autors clàssics, els romans preferien la ruta terrestre fins arribar a Tàrraco i d'aquí s'embarcaven en direcció sud seguint la costa. Ja hem vist que els Escipions sempre preferien la via per terra per dirigir-se al presidi tarragoní després de desembarcar a Emporion. A la primera meitat del s. I aC, el camí per terra entre la capital de la Citerior i les Gàl·lies era força bo. Així, tenim el testimoni de Ciceró (In Vatinium, 12), que ens diu que la ruta terrestre per anar a Hispània era utilitzada de manera general. Juli Cèsar, en les seves campanyes militars a terres ibèriques, va recórrer a peu la ruta entre Tàrraco i el Pirineu.
És també en la primera meitat del s. I aC que s'hi edificaren les mansiones o parades que s'esmenten als Vasos Apol·linars i que són el resultat de l'evolució de les postes que hi instal·laren els Escipions. Aquest fet també fa pensar en un ús freqüent de la via terrestre.
Restes de la Via Augusta[]
Diverses ciutats conserven restes del seu traçat, que segueix aproximadament el de l'actual autopista AP-7. N'hi ha un tram força llarg visible al municipi del Perelló (Baix Ebre) a 30 km de l'antiga Dertosa.
L'arc de Berà està situat sobre aquesta via que passava per sota.
L'any 2012 dins l'espai del Mercat de Sant Antoni, a Barcelona, es va descobrir un tram d'un ramal costaner de la via que es conserva integrat amb la reforma duta a terme al mercat modernista.
Vegeu també[]
Notes i referències[]
- ↑ Toponímia d'un tram de la via recollida en un dels quatre vasos de Vicarello: VALENTIAM (València) - SAGVNTUM (Sagunt) - ADNOVLAS - ILDVM - INTIBILIM (Traiguera?) - DERTOSAM (Tortosa) - SVBSALTVM (zona coll de Balaguer) - TARRACONEM (Tarragona) - PALFVRIANAM - ANTISTIANAM - ADFINES - ARRAGONEM - SEMPRONIANA - SETERRAS- AQVIS VOCONTIS (Caldes de Malavella) - GERVNDAM (Girona) - CILNIANAM - IVNCARIAM (la Jonquera) - INPYRAENEVM - COMBVSTA - NARBONEM (Narbona) - BAETERRAS - CESSERONEM - FORVM DOMITI - SEXTANTIONEM
- ↑ Amià Marcel·lí, Històries, XV, 10