Siurana de Prades
Siurana de Prades, o simplement Siurana, és un poble (737 m alt) del municipi de Cornudella de Montsant.
Enlairat en una cinglera de roca calcària del Triàsic mitjà, suportada per un basament del Triàsic inferior, dominat per l'esquerra el riu de Siurana i, per la dreta, el torrent d'Estopinyà, a l'extrem sud-oest de la línia principal de les muntanyes de Prades.
S'hi accedix per camins de grau, llevat del de Prades, i la nova via oberta des de Cornudella de Montsant ha deteriorat part de la bellesa del paratge.
En destaquen el penya-segat dit del Salt de la Reina Mora i la Trona, gran dosser suspès a mig cingle. La població sempre ha estat escassa, en vies de total despoblament tot i que han estat refetes algunes cases per a l'estiueig i des del 1934 hi ha el refugi Ciríac Bonet.
L'església parroquial (Santa Maria) és un edifici romànic (ss XII-XIII); s'hi venera la imatge de la Mare de Déu de l'Aigua, també romànica, de gran devoció a la comarca (jubileu del 9 de maig).
El terme medieval de Siurana arribava a Escornalbou, Mont-roig del Camp, Pradell de la Teixeta, Vimbodí i l'Espluga de Francolí.
Les condicions naturals del roquer van ser aprofitades per l'estratègia militar, i després de la caiguda de Tortosa va resistir a Siurana un valí àrab, anomenat als documents cristians Almira Almemoniz, fins el 1153, en què va ser conquerida per Bertran de Castellet. Una sèrie de llegendes tardanes, com la del salt de la Reina Mora, es fan ressò d'aquest domini àrab tardà. El primer castlà i governador del castell de Siurana fou el mateix Bertran de Castellet. La carta de poblament havia estat atorgada per Ramon Berenguer IV el mateix any de la conquesta. El primitiu territori de la marca de Siurana, delimitat per Bertran de Castellet, fou reduït a partir del 1173. El domini havia passat el 1163 a Arbert de Castellvell; a la fi del segle XII Alamanda de Castellvell es casà amb Guillem de Santmartí, al qual aportà Falset i Siurana, i a través de llur néta Alamanda passà a la baronia d'Entença, que el 1324 passà a formar part del comtat de Prades. Perduda la funció militar, el castell va ser presó de personatges rellevants, entre els quals Roger Bernat de Foix (1281-83), el futur Carles II de Nàpols (1285-88), i dels seus fills Lluís, Robert i Ramon Berenguer. Durant la guerra contra Joan II va ser utilitzat (1462) com a punt de partida per part del comte de Prades i l'arquebisbe Pero de Urrea per a llurs atacs al Camp de Tarragona. Va ser destruït (1651) per ordre de Felip IV de Castella a la fi de la guerra dels Segadors.