Ilercavònia
Advertisement

Sebastià Juan i Arbó

Sebastià Juan i Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 27/10/1902 – Barcelona, 2/01/1984)[1] va ser un novel·lista, biògraf i periodista.

Biografia[]

Era fill de pares pagesos, que es van traslladar a Amposta quan ell tenia vuit anys. Allà va treballar com a meritori fins el 1927, moment en què va partir cap a Barcelona amb els manuscrits de L'inútil combat i Terres de l'Ebre. La primera va ser publicada el 1931, i va constituir un esdeveniment dins la de literatura catalana i fins i tot en l'europea, atès que es va avançar al tipus de novel·la que, a partir d'obres de Camus i Sartre, va rebre després la denominació de novel·la existencialista. L'any següent va aparèixer Terres de l'Ebre, història de la lluita per sobreviure de tres generacions d'una mateixa família de pagesos, que supera els límits del ruralisme del segle XIX per l'acurada tècnica narrativa i la introducció d'una transcendència existencial en la temàtica.

Notes d'un estudiant que va morir boig (1933) i Camins de nit (1935) van seguir, respectivament, els dos camins assenyalats per les primeres. Les Notes són una obra que ha preocupat constantment l'autor, ja que n'hi ha unes altres versions: Hores en blanc (1935) i L'hora negra (1961, que procedeix de la versió castellana, publicada el 1955). Amb Camins de nit torna al món de la ribera de l'Ebre, centrat en este cas entorn de l'amor entre Mercè i Marçal, que han de lluitar amb gent que els envolta i amb un passat que, en forma de fatalitat, sembla impedir la seua relació. Una obra molt ambiciosa però amb moments desiguals.

Després d'un llarg silenci que va abraçar la Guerra Civil i els primers anys de postguerra, va publicar (1947) la seva obra més important, Tino Costa, on confluïxen els dos corrents de les anteriors: al costat de la narració en tercera persona i de l'ambient realista de l'Ebre, hom troba el distanciament temporal i espacial i l'heroi existencial, estrany al món on viu, arrossegat per la fatalitat que sent però no comprèn.

El 1948 va guanyar el premi Nadal amb l'obra Sobre las piedras grises, amb la qual abandonava el conreu de la llengua catalana. De la seua producció en castellà, menys nombrosa que la catalana, destaca Martín de Caretas (1959).

Va retornar darrerament a la seua llengua nadiua amb Narracions del delta (1965) i L'espera (1967).

Arbó és autor també d'un primer llibre de memòries en castellà, Los hombres de la tierra y el mar (1961), i de quatre extenses biografies en castellà, tret de Verdaguer (1951); la més important és la dedicada a Cervantes (1946). En teatre va publicar Nausica (1937), La ciutat maleïda (1935) i Despertar (1936). Va col·laborar assíduament amb articles a la premsa barcelonina.

Sebastià Juan Arbó té una plaça dedicada a Sant Carles de la Ràpita i carrers dedicats tant a Amposta com a Tortosa (Voraparc). La biblioteca comarcal d'Amposta i la biblioteca municipal de la Ràpita porten el seu nom.

Notes i referències[]

  1. Anys després les restes de Juan Arbó van ser traslladades a la Ràpita.

Enllaços externs[]

Advertisement