Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa, 4/02/1858 – Barcelona, 22/11/1927) va ser un pintor i dibuixant. Dintre de la seua producció artística, destaquen sobretot els seus autoretrats, que el situen en un lloc d'honor en la història del gènere, al costat de Rembrandt, Vincent van Gogh i Edvard Munch.
Artista marcat per la pobresa, de caràcter esquerp, sense gaires relacions i apartat dels cercles artístics del seu temps, va crear una obra de gran valor en un estil realista propi caracteritzat pels traços basts i les textures aspres. A més dels esmentats autoretrats, en la seva producció destaquen els paisatges i els retrats de persones del seu entorn.
L'any 2006 el Museu Nacional d'Art de Catalunya va organitzar una exposició titulada Francesc Gimeno, un artista maleït.
El seu fill Martí Gimeno i Massaguer va ser pintor, escultor i crític d'art.
Un carrer de la ciutat de Tortosa i un altre de Barcelona (Sant Gervasi) porten el seu nom.
La temàtica[]
A causa de la seva manca de recursos, Gimeno sempre va pintar allò que tenia a mà: els seus familiars, els carrers per on passava (inclosos els suburbis), unes gallines, una natura morta casolana, el seu propi rostre, etc i per això se deia, sovint despectivament, que les seues teles feien "olor d'all i d'arengada" [1] o que eren "pintura d'espardenya".[2] Aquesta tria temàtica converteix la seva obra en una crònica social de les capes més desafavorides de la Catalunya de principis del segle XX –Josep Pla l'anomenava "pintura proletària"–. En aquest sentit, Gimeno és l'antítesi del Ramon Casas cronista de la burgesia barcelonina.[3]
Els autoretrats[]
Un tractament especial mereixen els aproximadament dos-cents autoretrats de Gimeno. A diferència del que passa en Rembrandt, Van Gogh o Munch, els autoretrats gimenians no presenten continuïtat amb la resta de les obres de l'artista; s'aparten amb força de la resta de retrats i dels paisatges i constitueixen una sèrie autònoma i dramàtica, a estones ombrívola i a estones flamejant. L'historiador de l'art Francesc Miralles, gran defensor d'aquesta faceta de Gimeno, escriu "Els autoretrats de Gimeno no tenen punts de contacte amb els retrats que feia a la família: entre ells existeix la diferència que hi ha entre la incasable força de l'esperit, la força del convenciment interior i l'acceptació irremeiable de la circumstància quotidiana que no ofereix altra possibilitat que la d'abandonar-se físicament". [4] En els autoretrats, "trasllueix la seva vida interior i la seva contradictòria lluita personal".[5]
Notes[]
Bibliografia:
- A. Martí Monteys, Gimeno apòstol; Mataró: Imprenta Minerva, 1928.
- Joan Mates, El pintor Gimeno; Barcelona: Edicions La Mà Trencada, 1935.
- Joan Cortés, Gimeno; Barcelona: Editorial Niubó, 1949.
- Jordi À. Carbonell (pròleg de Francesc Fontbona de Vallescar), Francesc Gimeno; Barcelona: Editorial Diccionari Ràfols, 1989.
- Francesc Miralles i Bofarull, Francesc Gimeno, passió i llibertat; Barcelona: Viena Edicions, 2005.