Felip Pedrell i Sabaté
Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, 19/02/1841 – Barcelona, 19/8/1922)[1] va ser un compositor i musicòleg, capdavanter del nacionalisme musical a Catalunya.
Fill de Felip Pedrell i Maria Sabaté[2] durant la seua infància, va ingressar com a nen cantor a l'escolania de la Catedral de Tortosa, on va ser deixeble del mestre de capella Joan Antoni Nin i Serra. Llevat d'este breu aprenentatge a la seua ciutat natal, Pedrell va romandre tota la seva vida autodidacte.[3]
A l'edat de 15 anys ja composà un Stabat Mater a tres veus. El 1873, amb 32 anys, va decidir viure a Barcelona i va estrenar al Liceu amb cert èxit la seua primera òpera en italià, L'ultimo abenzeraggio, composta el 1867 i de la qual en faria diverses versions fins la definitiva de 1889. Es va establir a Barcelona com a sots-director d'una companyia de sarsuela,[4] gènere en el qual va sobresortir en les produccions pròpies dels anys setanta enmig d'altres òperes com Quasimodo (1874) –que li va valdre una beca d'estudis de les diputacions de Tarragona i de Girona, a França i a Itàlia– o Cléopâtre (1878), entre molts d'altres projectes de música escènica.
El 1894 es va traslladar a Madrid on és nomenat catedràtic de conjunt vocal del Conservatori. S'hi va estar deu anys i hi estrenà l'òpera La Celestina, el mateix any –1902– que, Els Pirineus s'estrenaven al Liceu.[5] El 1904 però va tornar definitivament a Barcelona, cansat de la indiferència que els ambients madrilenys demostraven cap a la seua obra, pendents del casticisme de la sarsuela.
Gràcies als seus viatges a Itàlia i a França, Pedrell va ser el primer músic modernista català a contactar amb la música estrangera. Este contacte va ser essencial per definir les seues futures tendències musicals com a compositor de música culta i popular. Va ser un dels introductors a Catalunya i a Espanya de la música de Wagner.
Pedrell va establir els primers contactes amb la musicologia a nivell internacional i va ser el fundador dels estudis de musicologia als Països Catalans i a la resta d'Espanya. També va destacar com a editor de música culta i popular, així com de reculls d'articles i treballs diversos. Amb la seua personalitat va renovar el llenguatge musical i va ser l'iniciador d'un teatre líric nacional hispànic. Els seus deixebles més notables van ser Enric Granados, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Isaac Albéniz i Lluís Millet, entre d'altres.
L'any 1902 l'Ajuntament de Tortosa li concedí el títol de Fill predilecte.[6] A Tortosa, una avinguda vora el riu Ebre i el teatre-auditori de la localitat (estrenat el 1996) porten el seu nom.[7]
Vegeu també[]
- Lluís Arnau i Palomar
- Enric Camó i Alsina
- Lluís Canalda i Salamó, tenor.
- Joan Lamote de Grignon i Bocquet
- Joan Moreira i Ramos
Notes i referències[]
- ↑ Interessant fotografia de l'enterrament de Pedrell a Barcelona publicada per la revista La Hormiga de oro de 26/8/1922 (vegeu la pàgina 8).
- ↑ Felipe Pedrell (pare) mor l'estiu de 1891 (Correo de Tortosa de 31/07/1891) i Maria Sabaté mor el juny de 1896 (La Verdad de 26/06/1896). D'altra banda sabem de la mort de Concepció Pedrell Sabaté l'any 1908, mentre que d'altra Correo de Tortosa de 10/8/1931 dóna compte de la notícia de la mort de Josep Pedrell Sabaté, treballador dels ferrocarrils, ocorreguda a Portbou el 7/8/1931 als 74 anys.
- ↑ Antoni Pizà: El Doble Silenci: reflexions sobre música i músics Pàg. 123. Amazon, 2003. ISBN: 84-95694-85-9.
- ↑ Francesc Bonastre. El nacionalisme musical de Felip Pedrell Recerca Musicològica XI-XII, 1991-1992, 17-26
- ↑ Vegeu Los Pirineos, obra de F. Pedrell y letra de Víctor Balaguer estrenada en el Liceo a La Ilustración Artística, número 1.046, de 13/01/1902 (pàgines 3 a 5 del número).
- ↑ La Verdad de 10/1/1902.
- ↑ També té carrers dedicats a Reus, Tarragona, Cambrils, el Vendrell, l'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Barcelona, Santa Cruz de Tenerife, Alcanar, etc.
