Felip Pedrell i Sabaté
Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, 19/02/1841 – Barcelona, 19/8/1922)[1] va ser un compositor i musicòleg, capdavanter del nacionalisme musical a Catalunya.
Fill de Felip Pedrell i Maria Sabaté.[2] Durant la seua infància, va ingressar com a nen cantor a l'escolania de la catedral de Tortosa, on va ser deixeble del mestre de capella Joan Antoni Nin i Serra. Llevat d'este breu aprenentatge a la seua ciutat natal, Pedrell va romandre tota la seva vida autodidacte.[3]
A l'edat de 15 anys ja composà un Stabat Mater a tres veus. El 1873, amb 32 anys, va decidir viure a Barcelona i va estrenar al Liceu amb cert èxit la seua primera òpera en italià, L'ultimo abenzeraggio, composta el 1867 i de la qual en faria diverses versions fins la definitiva de 1889. Es va establir a Barcelona com a sots-director d'una companyia de sarsuela,[4] gènere en el qual va sobresortir en les produccions pròpies dels anys setanta enmig d'altres òperes com Quasimodo (1874) –que li va valdre una beca d'estudis de les diputacions de Tarragona i de Girona, a França i a Itàlia– o Cléopâtre (1878), entre molts d'altres projectes de música escènica.
El 1894 es va traslladar a Madrid on és nomenat catedràtic de conjunt vocal del Conservatori. S'hi va estar deu anys i hi estrenà l'òpera La Celestina, el mateix any –1902– que, Els Pirineus s'estrenaven al Liceu.[5] El 1904 però va tornar definitivament a Barcelona, cansat de la indiferència que els ambients madrilenys demostraven cap a la seua obra, pendents del casticisme de la sarsuela.
Gràcies als seus viatges a Itàlia i a França, Pedrell va ser el primer músic modernista català a contactar amb la música estrangera. Este contacte va ser essencial per definir les seues futures tendències musicals com a compositor de música culta i popular. Va ser un dels introductors a Catalunya i a Espanya de la música de Wagner.
Pedrell va establir els primers contactes amb la musicologia a nivell internacional i va ser el fundador dels estudis de musicologia als Països Catalans i a la resta d'Espanya. També va destacar com a editor de música culta i popular, així com de reculls d'articles i treballs diversos. Amb la seua personalitat va renovar el llenguatge musical i va ser l'iniciador d'un teatre líric nacional hispànic. Els seus deixebles més notables van ser Enric Granados (1867-1916), Manuel de Falla (1876-1946), Robert Gerhard (1896–1970), Isaac Albéniz (1860-1909) i Lluís Millet (1867-1941), entre d'altres.
Arxius i museus[]
A la Biblioteca de Catalunya hi ha un fons documental (donatiu del compositor a l'IEC, en dipòsit a la BC) amb documentació personal, correspondència i partitures. D'altra banda el Museu de Tortosa conserva un piano de paret «August Dassel» i un gramòfon marca La Voz de su Amo, que van ser propietat del musicòleg tortosí.
Record i homenatge[]
L'any 1902 l'Ajuntament de Tortosa li concedí el títol de Fill predilecte[6] i l'octubre de 1911 (dies 28, 29 i 30) rebia un homenatge a la seua ciutat natal[7] i al que se sumarà Alcanar. A Tortosa, una avinguda vora el riu Ebre i el teatre-auditori de la localitat (estrenat el 1996) porten el seu nom. També té carrers dedicats a Reus, Tarragona, Cambrils, el Vendrell, l'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Barcelona, Santa Cruz de Tenerife, Alcanar, Roquetes, etc.
| « | En los talleres de fundición de Juan Escudé,[8] se efectuó ayer tarde la fundición en bronce de [la] placa[9] dedicada al Maestro Pedrell [obra d'Eusebi Arnau],[10] que ha de ser colocada en la calle dedicada a su nombre por el Ayuntamiento de esta ciudad. La operación se llevó a cabo con feliz éxito y habla muy alto en favor de la industria tortosina. | » |
— El Restaurador de 14/10/1911 (pàgina 3). | ||
Modernament músics com David Matheu Haskell-Bell, la soprano Cecília Aymí López[11] o Mireia Andreu[12][13] han promogut la recuperació de l'obra del compositor tortosí.
Vegeu també[]
- Lluís Arnau i Palomar
- Enric Camó i Alsina
- Lluís Canalda i Salamó, tenor.
- Joan Lamote de Grignon i Bocquet
- Joan Moreira i Ramos
Notes i referències[]
- ↑ Interessant fotografia de l'enterrament de Pedrell a Barcelona publicada per la revista La Hormiga de oro de 26/8/1922 (vegeu la pàgina 8).
- ↑ Felipe Pedrell (pare) mor l'estiu de 1891 (Correo de Tortosa de 31/07/1891) i Maria Sabaté mor el juny de 1896 (La Verdad de 26/06/1896). D'altra banda sabem de la mort del prevere Francesc Pedrell Sabaté l'any 1889 i de la de Concepció Pedrell Sabaté l'any 1908, mentre que d'altra Correo de Tortosa de 10/8/1931 dóna compte de la notícia de la mort de Josep Pedrell Sabaté, treballador dels ferrocarrils, ocorreguda a Portbou el 7/8/1931 als 74 anys.
- ↑ Antoni Pizà: El Doble Silenci: reflexions sobre música i músics, Pàg. 123. Amazon, 2003. ISBN: 84-95694-85-9.
- ↑ Francesc Bonastre. El nacionalisme musical de Felip Pedrell Recerca Musicològica XI-XII, 1991-1992, 17-26
- ↑ Vegeu Los Pirineos, obra de F. Pedrell y letra de Víctor Balaguer estrenada en el Liceo a La Ilustración Artística, número 1.046, de 13/01/1902 (pàgines 3 a 5 del número).
- ↑ La Verdad de 10/1/1902.
- ↑ Vegeu, per exemple, Las Ocurrencias (Madrid) de 3/11/1911 (pàgina 2); La Ilustración artística de 06/11/1911 (pàgina 10); Nuevo mundo (Madrid) de 9/11/1911 (pàgina 16) o La Hormiga de oro d'11/11/1911 (pàgines 12 a 14).
- ↑ Juan Escudé Piñol (1872-1957), amb taller a la raval de la Creu (Ferreries).
- ↑ Vegeu també El Tiempo de 29/5/1911 (pàgina 2) i Heraldo de Tortosa de 28/7/1926, pàgina 3.
- ↑ El Tiempo de 4/4/1911, pàgina 2.
- ↑ La música de Felip Pedrell reviu en format digital en l'any de commemoració del centenari; article publicat per aguaita.cat el 17/11/2022.
- ↑ El festival Proto-fest estrenarà un poema simfònic inèdit del compositor Felip Pedrell; article publicat per aguaita.cat el 29/06/2023.
- ↑ Una obra inèdita de Felip Pedrell, un dels plats forts del ProtoFest (vídeo); Canal TE, 2023. Recurs audiovisual a YouTube.